dijous, 21 de novembre del 2013

Fundació Gabriel Alomar: La llei Wert

Fundació Gabriel Alomar: La llei Wert: De la magnífica xerrada de divendres dia 15 de Mario Badera en el context de l'escola de tardor dels socialistes de Mallorca volem comp...

dimarts, 8 d’octubre del 2013

PERE QUART

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969




Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
 i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!
Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)
Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil.lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)
Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!
Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!
Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)
Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!
Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!
Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...
Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!
Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!
Cap d'any 1969





Francina Armengol al debat sobre el TIL

PERE QUART

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969 Catalunya, València, les Illes, tot plegat Catalunya, la Gran, amb gent i la terra i la llengua, i el passat i el present, i el futur que ens espera, bo o dolent, infal.lible! Som encara, aquest any -i en fa trenta!-. un país malmenat per les grapes d'uns amos, que barregen, impregnen, rebreguen i enllorden un mapa que és nostre i en dir nostre vull dir dels qui són catalans per la sang conscient o la tria, els legítims hereus d'una pàtria petita, com tantes. (Puix que tots ho sabem i ho sofrim: la naixença, ella sola, no dóna, què és cas! nacionalitat als venuts, traïdors, botiflers, ni als lacais i als servils -declarats o secrets, vergonyants, ni als janus tampoc, dues cares-, ni als panxuts embandats, la fauna profusa dels bords, la quinta columna que llasta, enferritja, entrebanca i fatiga la nostra esperança!) Però amb tot, malgrat tot, operem i avancem, pacífics,potser pusil.lànimes, però mai resignats i sempre tossuts, i obrim cada dia -importuns, enfadosos, burxons- clivelles de llum en aqueixa presó on, al cap i a la fi, respirem; però l'aire és confús, estantís d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora, tan injusta, fundada en la por d'un ordre incivil que ens esprem a profit dels Altíssims Senyors que l'imposen i emmetzina penombrosos racons on uns homes anònims pateixen, herois del silenci lleial, el turment i la infàmia entre mans mercenàries (¿com pot la natura criar aqueixa gent, vergonya de qui l'ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles?) Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren justícia! Puix que tots ho veiem: els Summes Senyors Intocables conjuminen, avui, amb sarcasme, segons lleis que ja neixen guerxades, tribunals que resulten incerts, però dòcils, guarnits de togats, xerraires minúsculs, fatxendosos autòmats que tremolen per dins com les fulles. I Temis adés fa plorar i adés riure! Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs -que els besavis i els avis i els pares ens varen llegar-, els Altíssims Senyors sempre entre ells, per a ells, representen amb pompa farsesca i somriures quallats, fotogènics, un joc, paròdia cruel del net regiment d'un poble que malda i s'esplaia i s'aferma i progressa -en les arts i l'estudi i el treball i el comerç, i l'esport i en els cants i la dansa- contra vent i esquivant la traveta, el cop baix, el parany i l'esquer llaminer (però ells, si per cas, sempre inflats, ens engeguen les grans desfilades de monstres d'acer, sorollosa ferralla, amenaça sinistra, excessiu espantall, dreçat, sí, contra el poble indefens i badoc que calla i treballa, i que paga!) Un poble que acull, fraternal, centenars de milers d'homenets de les pàtries veïnes, fugitius a tot risc d'unes terres eixorques, que els Altíssims abandonen a llur doble destí d'enormes ermots i vedats senyorívols, a despit -qui ho entén?- dels tan publicats i vantats regadius formidables, que tots, i nosaltres davant, hem bastit si us plau, no, doncs per força! Però som catalans -beneïda mercè de l'atzar- i ens cal viure i morir catalans, i ens pertoca adreçar qui sap com, de totes passades, en temps de maror o de falsa bonança, amb la vista i el cor llançats endavant, aquest nom i aquest fet i aquesta natura tan propis i autèntics, no venals, entranyats fins a l'ànima. Com podem dimitir la nissaga? Altrament, on cauríem? Descastats, sense arrels, més poc fórem que un arbre, que un ocell de bardissa, que els camins que petgem cada dia. Com robots de carn i sang, erraríem pel món sense rostre. Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria, miserable germà que ha perdut la bandera i el cel blau o estelat o en tempesta, que fou tàlem del seu primer alè. Cal que esborri per sempre el record de la mare, del cloquer del seu poble, dels bells noms d'una font, d'un pujol; d'una blanca masia amb paller i una noia gentil al llindar; dels tendres o bròfecs companys d'infantesa, del vell mestre que un dia els parlava, d'amagat, en la llengua sagrada de casa, amb la veu mig rompuda! Perquè som i ens sentim catalans estimem i cerquem, en la lliure abraçada, l'esperit i l'exemple d'altres pobles de races i llengües diverses, i el tracte de tots, i el contacte, a profit de l'empresa comuna i urgent de mudar el món i els homes en la pau solidària, i en l'entesa fecunda; tots francs i benignes, generosos, fidels, sense enveja, tots plegats contra els focus de la vil cobejança, del diner corrosiu, dels terrors metafísics, dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul, de l'orgull de la sang blava i pútrida, del poder d'una força robada... Catalunya, València, les Illes, la Gran Catalunya, amb la gent i la terra i la llengua, i el passat i el present i el futur que ens espera, bo o dolent, infal.lible! Tot depèn, sapiguem-ho! de la fe, de l'amor, de les obres. Tot depèn de nosaltres. Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves! Cap d'any 1969 ________________________________________ Dotze aiguaforts de Josep Granyer UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

PERE QUART

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969 Catalunya, València, les Illes, tot plegat Catalunya, la Gran, amb gent i la terra i la llengua, i el passat i el present, i el futur que ens espera, bo o dolent, infal.lible! Som encara, aquest any -i en fa trenta!-. un país malmenat per les grapes d'uns amos, que barregen, impregnen, rebreguen i enllorden un mapa que és nostre i en dir nostre vull dir dels qui són catalans per la sang conscient o la tria, els legítims hereus d'una pàtria petita, com tantes. (Puix que tots ho sabem i ho sofrim: la naixença, ella sola, no dóna, què és cas! nacionalitat als venuts, traïdors, botiflers, ni als lacais i als servils -declarats o secrets, vergonyants, ni als janus tampoc, dues cares-, ni als panxuts embandats, la fauna profusa dels bords, la quinta columna que llasta, enferritja, entrebanca i fatiga la nostra esperança!) Però amb tot, malgrat tot, operem i avancem, pacífics,potser pusil.lànimes, però mai resignats i sempre tossuts, i obrim cada dia -importuns, enfadosos, burxons- clivelles de llum en aqueixa presó on, al cap i a la fi, respirem; però l'aire és confús, estantís d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora, tan injusta, fundada en la por d'un ordre incivil que ens esprem a profit dels Altíssims Senyors que l'imposen i emmetzina penombrosos racons on uns homes anònims pateixen, herois del silenci lleial, el turment i la infàmia entre mans mercenàries (¿com pot la natura criar aqueixa gent, vergonya de qui l'ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles?) Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren justícia! Puix que tots ho veiem: els Summes Senyors Intocables conjuminen, avui, amb sarcasme, segons lleis que ja neixen guerxades, tribunals que resulten incerts, però dòcils, guarnits de togats, xerraires minúsculs, fatxendosos autòmats que tremolen per dins com les fulles. I Temis adés fa plorar i adés riure! Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs -que els besavis i els avis i els pares ens varen llegar-, els Altíssims Senyors sempre entre ells, per a ells, representen amb pompa farsesca i somriures quallats, fotogènics, un joc, paròdia cruel del net regiment d'un poble que malda i s'esplaia i s'aferma i progressa -en les arts i l'estudi i el treball i el comerç, i l'esport i en els cants i la dansa- contra vent i esquivant la traveta, el cop baix, el parany i l'esquer llaminer (però ells, si per cas, sempre inflats, ens engeguen les grans desfilades de monstres d'acer, sorollosa ferralla, amenaça sinistra, excessiu espantall, dreçat, sí, contra el poble indefens i badoc que calla i treballa, i que paga!) Un poble que acull, fraternal, centenars de milers d'homenets de les pàtries veïnes, fugitius a tot risc d'unes terres eixorques, que els Altíssims abandonen a llur doble destí d'enormes ermots i vedats senyorívols, a despit -qui ho entén?- dels tan publicats i vantats regadius formidables, que tots, i nosaltres davant, hem bastit si us plau, no, doncs per força! Però som catalans -beneïda mercè de l'atzar- i ens cal viure i morir catalans, i ens pertoca adreçar qui sap com, de totes passades, en temps de maror o de falsa bonança, amb la vista i el cor llançats endavant, aquest nom i aquest fet i aquesta natura tan propis i autèntics, no venals, entranyats fins a l'ànima. Com podem dimitir la nissaga? Altrament, on cauríem? Descastats, sense arrels, més poc fórem que un arbre, que un ocell de bardissa, que els camins que petgem cada dia. Com robots de carn i sang, erraríem pel món sense rostre. Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria, miserable germà que ha perdut la bandera i el cel blau o estelat o en tempesta, que fou tàlem del seu primer alè. Cal que esborri per sempre el record de la mare, del cloquer del seu poble, dels bells noms d'una font, d'un pujol; d'una blanca masia amb paller i una noia gentil al llindar; dels tendres o bròfecs companys d'infantesa, del vell mestre que un dia els parlava, d'amagat, en la llengua sagrada de casa, amb la veu mig rompuda! Perquè som i ens sentim catalans estimem i cerquem, en la lliure abraçada, l'esperit i l'exemple d'altres pobles de races i llengües diverses, i el tracte de tots, i el contacte, a profit de l'empresa comuna i urgent de mudar el món i els homes en la pau solidària, i en l'entesa fecunda; tots francs i benignes, generosos, fidels, sense enveja, tots plegats contra els focus de la vil cobejança, del diner corrosiu, dels terrors metafísics, dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul, de l'orgull de la sang blava i pútrida, del poder d'una força robada... Catalunya, València, les Illes, la Gran Catalunya, amb la gent i la terra i la llengua, i el passat i el present i el futur que ens espera, bo o dolent, infal.lible! Tot depèn, sapiguem-ho! de la fe, de l'amor, de les obres. Tot depèn de nosaltres. Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves! Cap d'any 1969 ________________________________________ Dotze aiguaforts de Josep Granyer UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Salvador Espriu recita al Price

ENLLAÇATS NO ACATEM: TOTS ELS COLORS DEL VERD

ENLLAÇATS NO ACATEM: TOTS ELS COLORS DEL VERD: Josep-Lluís Carod-Rovira Em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina. I Carod-Rovira, amb guionets, d’ençà que als 13 anys vaig descobrir ...

divendres, 4 d’octubre del 2013

ENLLAÇATS NO ACATEM: Suport del Correllengua a la Vaga de Docents de le...

ENLLAÇATS NO ACATEM: Suport del Correllengua a la Vaga de Docents de le...: Cartell promocional del CLL 2013 a Avinyó Aquest cap de setmana molts dels actes de Correllengua que se celebraran arreu tindran un d...

ENLLAÇATS NO ACATEM: Suport del Correllengua a la Vaga de Docents de le...

ENLLAÇATS NO ACATEM: Suport del Correllengua a la Vaga de Docents de le...: Cartell promocional del CLL 2013 a Avinyó Aquest cap de setmana molts dels actes de Correllengua que se celebraran arreu tindran un d...

dijous, 3 d’octubre del 2013

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: AVUI DIJOUS, acte central a Barcelona en suport al...

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: AVUI DIJOUS, acte central a Barcelona en suport al...: Acte central de suport a la vaga indefinida de docents de les Illes Balears a Barcelona! A les 19.30h a can Batlló, a Sants. Hi intervin...

dimarts, 1 d’octubre del 2013

NEVA DINS EL VIDRE: LA FEDE SARDA

NEVA DINS EL VIDRE: LA FEDE SARDA: Resulta commovedor, comprovar que l'alguerès, la variant del català que es parla a la ciutat de L'Alguer, al nord-oest de la i...

divendres, 20 de setembre del 2013

ENLLAÇATS NO ACATEM: UN DIA DE VAGA

ENLLAÇATS NO ACATEM: UN DIA DE VAGA: Autor Josep-Lluís Carod-Rovira Em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina. I Carod-Rovira, amb guionets, d’ençà que als 13 anys vaig ...

dimecres, 28 d’agost del 2013

NEVA DINS EL VIDRE: MARIÀ VILLANGÓMEZ.- 1913/2013 CENT ANYS

NEVA DINS EL VIDRE: MARIÀ VILLANGÓMEZ.- 1913/2013 CENT ANYS: Marià Villangómez Llobet va néixer l’any 1913 a Eivissa (aquest any se celebra, doncs, el centenari del seu naixement), ciutat on va mori...

diumenge, 18 d’agost del 2013

ENLLAÇATS NO ACATEM: BAUZÁ: DE DERROTA EN DERROTA FINS AL RIDÍCULUM FIN...

ENLLAÇATS NO ACATEM: BAUZÁ: DE DERROTA EN DERROTA FINS AL RIDÍCULUM FIN...: CRISTINA POLLS 18-07-2013 Revés a Bauzá CEIP Binissalem El president del Govern de les Illes Balears,  José Ramón Bauzá, ha perd...

dilluns, 29 de juliol del 2013

ENLLAÇATS NO ACATEM: REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA ALS PPCC. DELS DE...

ENLLAÇATS NO ACATEM: REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA ALS PPCC. DELS DE...: FONT:  http://lamentable.org/?p=8407 Eugènia de Pagès,  Catedràtica d’Història “ Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de e...

divendres, 26 de juliol del 2013

Lluc, la llar de la mare: Presentació de la revista LLuc

Lluc, la llar de la mare: Presentació de la revista LLuc: Participants en la presentació familiar de la revista LLuc. Una nova èpca s'enceta. La presentació tengué lloc a la Fonda del santua...

dimarts, 2 de juliol del 2013

ANDREU PARIS MARTORELL

                                                  ANDREU PARIS MARTORELL



Va viure al carrer de la Pureça, on feia de sabater. Al podien veure al portal de casa seva, fent o arreglant sabates. Un dia passà un fabricant, clarament franquista hi el va amenaçar..... L´ider de la Justícia i cofundador de l´agrupació socialista d´Inca. Era prop del 18 de juliol., L´agost fou detingut i empresonat a sant Domingo i després a can Mir. El 1937 a una treta fou lliurat als falangistes que l´assassinaren al cementiri de Porreres.   Encara no s´han pogut recuperar els seus restes. Ni  fer JUSTÍCIA.


                                                           


.

NEVA DINS EL VIDRE: El discurs íntegre de Titot al Camp Nou (I molt mé...

NEVA DINS EL VIDRE: El discurs íntegre de Titot al Camp Nou (I molt mé...: Nosaltres volem uns Països Catalans i un món econòmicament pròspers, socialment justos, políticament lliures, espiritualment rics i...

dilluns, 1 de juliol del 2013

NEVA DINS EL VIDRE: AQUÍ T'ESPERO! (Sánchez Camacho Connexion)

NEVA DINS EL VIDRE: AQUÍ T'ESPERO! (Sánchez Camacho Connexion): Si, difondre la conversa de  # Camargagate  pot ser considerat delicte. Però que el delicte sigui difondre una conversa on es demostra qu...

divendres, 28 de juny del 2013

dissabte, 15 de juny del 2013

divendres, 14 de juny del 2013

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: SIGNA EL MANIFEST

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: SIGNA EL MANIFEST: MANIFEST ENLLAÇATS PER LA LLENGUA Enfront dels atacs contra la llengua catalana arreu dels nostres territoris, orquestrats principalmen...

JOAN AMÈRIC- Perquè sóc poble (Fotos Juan Miguel Morales López)

dijous, 6 de juny del 2013



            ESCOLA DE TIRESSET
         
            Creada durant la República. Era una escola pública rural de la zona de Tiresset.
            Fou durant aquest periòde que és va fomentar com mai l´ensenyament públic. Escola  amb uns          .mestres d´idees de llibertat, d ´igualtat i progrés. Persones que ensenyaven amb tècniques avançades. La participació dels nins era total
             El director de l´escola era Andreu Pérez Mercader. Com molts de mestres inquers el 1936 amb l´esclat de la Guerra Civil foren represaliats i apartats de l´ensenyança. Altres empresonats com Miquel Mercadal, Llorenç Ma Durán, Pere Fornés  (mà dreta en materia pedagògica dels batles republicans)......i alguns assassinats.